QUI SOM
RUTES
COMPETICIONS
LINKS
         

XIV Marxa Montserrat-Reus 100 Km.
Dissabte, 6 de septembre de 2003 a les 12 hores

Perfil del recorregut

Horari

 
La mateixa marxa, vista pel Carles i l'Albert


Un servidor de tots vostès va acabar a les 4 hores 55 minuts de la matinada i en la posició 17. Crec que sinó se m'hagués inflamat el múscul de la cama esquerra anomenat: extensor comú dels dits del peu, és a dir aquell que va pel costat de la tíbia, hagués pogut fer un registre millor ja que els últims 40 km els vaig haver de fer tots caminant i arrossegant la cama esquerra.
Fins el km 50 vàrem anar junts el Pere i jo. A partir d'aquí, a part del cansament general, vaig començar a notar molèsties a la cama esquerra i, al veure que el Pere anava molt més bé que jo, li vaig dir que tirés ell sol i ja no el vaig veure més. Això vol dir que vaig fer els 50 km que quedaven tot solet. Primer volia abandonar, però al dir-me en el control que anava en
la posició 19 al km 50, vaig decidir continuar fins el final.
Crec que és una gran experiència fer una prova d'aquest tipus, ja que aprens a conèixer molt més bé el teu propi cos, doncs al llarg dels 100 km et vas trobant per moments crítics que has de saber afrontar i saber recuperar-te, i per moments pletòrics que sembla que vagis sobrat, que també has de saber controlar per reservar energies i no desgastar-te més del necessari. També és una sensació molt especial fer els 40 km últims (de Santes Creus a Reus) sol i de nit, bé, del tot sol tampoc, ja que et trobes rat-penats, cargols, gripaus, ratolins... Curiosament, com que feia mitja lluna i ja em coneixia bé el camí, s'hi veia el suficient com per anar sense llum, fet que et permetia anar més còmode.
I el que si que és indescriptible és quan arribes a Reus, en aquest últim km no sens cap dolor en el cos i les cames van soles fins la meta. Potser és perquè m'esperava la Marteta?

Bé senyors, a veure si us animeu per la pròxima.

Carles

  

 

Crònica d’una MARXA anunciada

Hola soc l’Albert, aquest any participaré per tercera vegada en aquesta marxa de resistència, encara que estic neguitós com les dues anteriors edicions, o fins i tot més. Aquesta catorzena edició la farem plegats el Pere, el Màrius, el Carles, el Guillem i jo mateix, tots ells uns KATAKRAKS de bo de bo, i un servidor que farà el que podrà.
Tot i els nervis previs a la marxa he de dir que enguany em sento molt millor preparat que les darreres edicions en les que he participat, i això em tranquil·litza una mica. Dels companys d’expedició no en tinc cap dubte que estan igual o millor preparats que jo. El Pere té un bon perfil de corredor de fons que sosté, a més a més, amb una bona preparació, el Màrius, és un “fenómeno”, el Carles els acompanya en condicions i estat físic sense cap mena de problemes, i el Guillem, tot i que diu que mai ha fet una sortida tan llarga, té prou resistència física i em sembla que una millor capacitat psicològica per superar la marxa.
Durant la nit prèvia ni dormo, ni descanso el que caldria. Es normal, sempre em passa en coses així.
Arriba l’hora de marxar i em llevo ràpidament i em vesteixo amb tot l’equipament, que la nit abans havia preparat escrupolosament per no deixar-me res. Miro de dur el mínim imprescindible a sobre per tal d’estalviar-me pes, ½ litre d’aigua, kleenex, vaselina i una camera de fer fotos ja que vull fer un seguiment fotogràfic durant el decurs de la prova. També duc una motxilla amb una muda de roba completa per poder-me canviar de roba als 50 km, si cal.

Ens trobem tots a les 8:30 del matí a La Palma que és el lloc de reunió concertat per a la sortida amb autobús cap a Collbató, on a les 12:00 h es donarà la sortida de la caminada. Fem el primer canvi d’impressions mentre estudiem als altres participants de reüll. Em criden pel nom i decidit pujo al autobús sense adonar-me que els altres també havien estat cridats i s’havien fet l’orni per poder viatjar plegats. Els nervis m’han tornat a trair.

Arribo a Collbató al voltant de les 10:15 del matí. Esperant l’arribada de l’altre autobús torno a examinar tothom que hi ha al voltant i de seguit identifico diferents col·lectius, els habituals de sempre, els professionals, els que pertanyen a entitats excursionistes, els que patiran, etc.
Arriba l’altre autobús i comencem a preparar-nos per la sortida, esmorzem, condicionament dels peus, control del material de cursa, i finalment ens fem unes fotos tots junts.

A les 12:00 hores en punt es dona la sortida. Sortim tots junts, i bastant lleugers. Aviat es veu l’estratègia que cadascú vol seguir, el Màrius inicia un suau trot que pretén mantenir fins allà on pugui, encara que sense patir un cansament massa gran. Si cal s’enretirarà però vol córrer tota l’estona. el Carles, el Pere i jo mateix anem corrent a trossos, aprofitant les baixades i els trams plans de l’inici. El Guillem ha optat des del principi per arribar a la meta, i conscient de la llargada de la marxa opta per caminar, el deixem enrere ja des d’un bon inici.
Ja des que ha començat la prova s’han esvaït els nervis i em sento be corrent en un dia perfecte, on la temperatura em dona esperances de millorar el meu anterior registre, les 9:00 hores del diumenge.
Arribo amb el Carles i el Pere al 1er control, Piera, prop de les 13:15, sortim ràpidament per no perdre temps. Hem deixat força gent enrera però em començo a adonar que no podré mantenir el suau ritme de cursa que portem i que al Pere i el Carles els hi resulta més còmode que el fet de caminar a bon ritme.
Al voltant del quilòmetre 15 vaig prendre la primera decisió important –no puc seguir-los, ni he de destorbar-los - per tan deixo de córrer i començo a caminar a un bon ritme, que a mi em resulta molt més còmode que no pas córrer suaument. Sóc millor caminador que no pas corredor.
Al deixar de córrer i caminar milloren les sensacions que el meu cos em transmet i, fins i tot, vaig avançant força gent que queda clar que ha sobrevalorat les seves expectatives físiques. Sempre m’he trobat amb això. Fins i tot el meu primer any em va tocar a mi de veure’m en aquesta situació.
Arribo al 2n control, Can Guixera, al voltant de les 3 de la tarda. Prou bé. Dino una mica, i reprenc la marxa sense perdre gaire més temps. En aquest tram ho passo un mica malament – penso que per dues raons – el dinar s’em fa pesat a l’estómac. I per un altre costat el fet d’anar sol em fa témer que la solitud del caminant em faci abandonar més endavant, en algun mal moment, que sempre apareix en aquestes marxes.
Decideixo fer societat amb algú altre amb el que ens avinguem amb el ritme de passada, si més no durant alguns trams. En aquestes que em trobo amb el Xavi de Cambrils com caigut del cel. Ens avenim força i comencem a fer camí junts. La companyia ajuda molt en aquestes caminades tan llargues i la xerrada i el pas viu que tots dos mantenim ens fa arribar al 3er control, Sant Joan de Mediona, al voltant de les 5 de la tarda. Omplim d’aigua, mengem una poma i uns fruits secs i marxem.
El Xavi es el primer cop que fa la Montserrat-Reus i ja li va be anar amb algú que conegui el camí, per tal de no perdre’s i fer més quilometres dels que cal. Comencem a pujar cap al coll de la Llacuna a bon ritme – a mi les pujades s’em donem força bé – i continuem avançant a alguns participants. A l’inici de la pujada trobem a un noi marroquí que havia patit una lesió muscular i l’anava a recollir un taxi que havia trucat. Havia sortit corrent i semblava que podia mantenir aquesta aposta personal però això no depèn només de les intencions de cadascú. Cap a casa.
Nosaltres continuem endavant i ens ajuntem amb dos nois més amb els que arribem al 4art control, Coll de la Llacuna, al voltant de les 6:45 de la tarda. Prenem un brou calent, reparador, reposem aigua, mengem una poma i continuem la marxa.
El Xavi ha patit dues estrebades musculars que minven tan la seva capacitat física, com l’anímica, però segueix endavant.
Pateixo una mica perquè en el proper control he deixat la motxilla, on hi ha el llum frontal que he de fer servir a la nit per veure-m’hi, i potser s’em farà fosc. El camí es fa pesat perquè tot i que es planer, es molt pedregós i malmet l’estat dels peus. Els últims quilometres abans d’arribar a Montagut hem deixat enrera aquest pedregà – tot i que ja ens havia fet la feina -.
Arribem al cinquè control, Montagut, a les 8:45 de la nit. Reposem forces i em canvio de mitjons i samarreta. L’estat dels peus es prou acceptable per portar 50 Km al sobre.
Durant tots els controls vaig preguntant pel Pere, el Carles i el Màrius. Aneu molt endavant nois. Molt bé. Tot i que a Montagut, crec recordar, que el Pere i el Carles s’havien separat – deu n’hi do el Pere !! - tot i que, inicialment, només els separava una mitja hora.
A les 9 de la nit sortim de Montagut, canviats i amb la llum frontal donat que ja es fosc. El Xavi segueix, però s’aguditzen els dolors i comença a apuntar la possibilitat de plegar en arribar a Santes Creus, el pròxim control.

Fins a Santes Creus tot es baixada i la frescor de la nit recompensa els meus músculs adolorits i cansats amb noves forces. El camí és molt dolent, les pluges ens han emplenat el traçat de més pedres que les que vaig trobar l’últim cop. Optem per deixar-nos anar a les baixades i caminar en els altres trossos, i intentar estalviar-nos les llagues. No ho aconsegueixo.
Quan som baix i trobem bon camí comencem a córrer per tal d’arribar a Santes Creus encara més aviat. Arribem al sisè control, Santes Creus. Sopo un entrepà de truita i una “coca” que em saben a glòria. Pregunto pel “peloton de cabesa” i em confirmen que el Màrius ha plegat en arribar aquí i que el Pere i el Carles, en aquest ordre, segueixen endavant amb uns registres que em semblen temeraris. També ens assabentem al control que ja ha arribat a Reus el primer participant, a les 9:30 hores de la nit, - ni el varen sortir a rebre com deu mana – ens diuen els mateixos del control en to sorneguer.
Marxem. Si, marxem, el Xavi s’ha decidit a intentar-ho. A les 11 sortim de Santes Creus i em sento segur d’arribar, còmode en un recorregut que havíem fet els cinc junts quinze dies abans, i amb les forces i el coratge prou sencers per poder fer-li front.

Caminant direcció al setè control, Alió, ens ajuntem amb el Pere, de Castellar del Vallés, i l’Arnau, d’Aiguafreda. Fem societat i arribem plegats a Alió vora la una de la matinada. Abans d’arribar, just abans, em foto de cap en un dels diversos tolls que la foscor i la pressa per arribar amaguen als nostres ulls. Acabo enfangat de dalt a baix però almenys no prenc mal i, penso, que podré acabar.
A Alió el Xavi abandona, no pot més, els quilometres li passen factura a les seves cames i als seus peus. Li ve tot junt i no s’hi veu amb cor de continuar – em sap greu m’hagués agradat acabar junts -. Li agraeixo la seva companyia i sortim. M’he ajuntat, decididament, amb l’Arnau i el Pere. Tots dos molt avesats a aquest tipus de caminades i en molt bona forma. Anem caminant els tres cap a Vallmoll i observo una lleu coixesa del Pere. Li faig notar i em diu que no pateixi que té el genoll rígid de fa temps però que no li impedeix de fer aquestes macrocaminades, em poso les mans al cap per primera vegada.
Arribem a Vallmoll a les 3 de la matinada. Em poso les mans al cap per segona vegada. El Pere s’està fotent un cigarret tot satisfet. Riem tots plegats. Reposem d’aigua, faig un cafè amb llet calentet amb una coca en sucre que està boníssima i tornem a enfilar camí tots tres.
Es negra nit i assaboreixo l’agradable sensació de caminar sota els estels només amb l’ajut d’una petita llum i la bona companyia de l’Arnau i el Pere. Tots dos em parlen meravelles de la marxa de resistència Núria – Queralt, que amb 92 km de llargada i un desnivell acumulat de 8000 m, si no vaig errat, es la “Madre de todas les caminates”, potser m’hi animaré l’any que ve.
Arribem a Vilallonga a les 4:15 hores aproximadament. Ens perdem dins el poble però retrobem el camí correcte ràpidament i restem un xic amoïnats perquè no hem trobat l’anunciat darrer control a la sortida de Vilallonga.
Sospito que perquè només quedin 10 Km. ha d’estar situat a la cruïlla on trobes la recta que et duu a Reus. 25 minuts més tard es compleixen les meves sospites i trobem el control. Ens fem unes fotos, reposem d’aigua i després de preguntar pel Carles i el Pere, l’un a Reus i l’altre apunt d’arribar, marxem.
Les forces ja comencen a faltar i la xerrada ja no té la mateixa fluïdesa que hores abans. A manca de 5 km. per arribar a La Palma comença a ploure suaument – ves quins collons !!! -, encara ens mullarem de debò. Caminem cansats i buscant contorns familiars i sorolls que ens indiquin que ja arribem a Reus. Ho fem, arribem al pont del cementiri a les 5:45 de la matinada. En decantar per la drecera dels Xalets Quintana avisem a dos participants de la possibilitat d’escurçar camí i els avancem, anaven molt justets de forces i nosaltres encara mantenim un pas viu, devien ser les ganes d’arribar.
Caminem per dins a Reus i l’Arnau m’explica que els seus pares ja el deuen estar esperant a La Palma, els ha trucat pel mòbil dues hores abans, i quan arribi diu que el duran a la Platja a fes un banyet i a relaxar-se amb les onades.
A les sis del matí entrem a La Palma, exhausts. Hi trobem els pares de l’Arnau, la meva Núria, i d’altres participants que reposen.
Celebrem l’arribada i ens fem una foto els tres junts a la porta de La Palma. Una satisfacció molt gran i molt dolça m’envaeix el cos, el plaer d’haver aconseguit una fita, la sensació de la feina feta.
Li demano a la Nuri per marxar ràpid cap a casa, maleint-me els meus propis ossos pel fet d’entossudir-me en fer aquestes coses però al cap de pocs metres, assegut còmodament al cotxe, ja penso en la possibilitat de fer millor paper l’any vinent.

No n’aprendré mai !!!

Albert

  

 

La representació dels Katakraks
La representació dels Katakraks: Guillem, Pere, Carles, Albert i Marius

La sortida!
La sortida!

Recent sortits
Recent sortits, tot es alegria. Ai pobrets, no sabeu la que us espera!
El Carles i el Marius saluden amb bona cara (bé, el Marius sempre fa bona cara!) ;)

L'Albert, en un control
L'Albert, en un control.

L'Albert agafant forces al control de Vallmoll
L'Albert amb uns companys de ruta, agafant forces al control de Vallmoll.

Arribada del Pere a La Palma
Arribada del Pere a La Palma (final)

El Pere acaba de saber la posició final
El Pere acaba de saber la posició en que ha arribat. No ho sembla però fa cara de cansat :)

 

Lloc
Dorsal
Corredor
Temps
11
 114
Pere
15:02
17
 74
Carles
16:55
 33
109 
Albert
 18:10
127
116
Guillem
21:30
 -
 
Marius
 abandonament al C6


Link de la Marxa

- Tornar a la pàgina principal -

Actualitzat el 25/09/03